Marroc, tan aprop tan llunyà.

Ja fa dos anys del meu viatge a Marroc. Encara el recordo amb nostàlgia, i busco un racó en la meua agenda per tornar a gaudir del nord del continent africà.

Tot començà amb dos amics i les seues motxilles que volien conèixer un país disposat a obrir-nos els seus braços i oferir-nos els seus encants.

En passar l’estret de Gibraltar des de la punta de Tarifa, l’extrem més sud de la Península Ibèrica, varem arribar a Tànger, una ciutat portuària com treta d’una pel·lícula de cinema negre dels anys 50.

Continuarem en un taxi fins Xefxauen, acompanyats de 4 treballadores de l’ONU que estaven de vacances. Sí, sí, conteu bé, 4+2+el taxista són 7 persones en un taxi, però és la cosa més normal en tot el país.  Més gent al taxi, més econòmic resulta.

Xefxauen, el poble blau, clavat darrere de la serralada del Rif. Un lloc perfecte per perdre’s entre els seus carrers empinats.

La següent parada fou a Fes, en un llarg viatge que ens portaria fins al desert més oriental del país.  D’aquesta ciutat tot et fascina. Tens la sensació de haver-te transportat fins l’Edat Mitjana. Els seus carrers estrets, plens de gent venent de tot, burrets tirant del carro.  L’artesania és el motor principal, i es veu en la divisió del soco.  Fusters, ferrers, treballadors del cuir, tots tenen el seu lloc.

Per fi vam arribar al desert.  Merzouga i les seues dunes ens van contagiar de la seua màgia i ens vam trobar amb el silenci absolut contemplant la lluna plena.

I després de 11 hores de viatge cap a ponent, travessant l’Atlas, ens vam trobar cara a cara amb la ciutat roja.  Marràquiex.  Tot és un corre-cuita, gent per tot arreu.  I la plaça Djemaa el Fna, de dia espectacle, acròbates, aiguadors, encantadors de serps; de nit colors i olors.  Tot està viu a una de les places més concorreguda del món.

Per últim, però no menys important, el nostre viatge va acabar a la ciutat blanca.  Al Marroc tot són colors, i vam voler posar fi amb tota la llum.  Essaouira és una ciutat costanera que es va posar de moda als 70 i alguns famosos, com Jimi Hendrix, van poder gaudir de la pau i la tranquil.litat, del marisc i de les postes de sól per la mar.  La seua medina és patrimoni de la Humanitat.

Us convido a viure un país que tenim tan a prop i que ens sembla tan llunya.

Una imatge és millor que mil paraules, però encara són millor mil imatges i una cançó.

Leave a Reply

CAPTCHA Image CAPTCHA Audio
Refresh Image