may 21 2012

DE SENDERISME PER LA SERRA ESPADÀ.

 

Ahir,  divendres 18 de maig,  vam anar a visitar un raconet de la Serra Espadà. Volíem fer senderisme, però també volíem conéixer com és  el bosc mediterrani, perquè el segon cicle de primària hem coincidit i estem treballant aquest projecte en les dues classes.

I com que diuen que una imatge val més que mil paraules, avui escriurem aquesta notícia d’una manera especial.

Per començar la ruta cal informar-se bé.  On estem?  Per on hem d’anar? Mirar els mapes és una bona mesura.

Comencem el recorregut visitant la Nevera d’Algimia d’Almonacid. Heu vist alguna vegada una nevera enmig d’una muntanya?  Ara ja no s’utilitzen però durant anys les persones han fet un gran us d’elles.

Alguns de nosaltres sabíem el que era una nevera, però escoltar unes explicacions per aprendre més no està gens malament.

Fins i tot a la muntanya és pot llegir. Els nostres companys havien escoltat atentament les  explicacions, però encara volien saber més i més.

Després d’esmorzar començava la vertadera ruta.  El Jinquer ens esperava. Ben aviat vam observar que la primavera ens anava a mostrar la seua millor cara.  Tot l’entorn estava molt verd,  ple de flors i fruits als  arbres.

Per tot el trajecte vam veure que hi havien moltes bassetes  que serveixen  per a que  els animalets  tinguen aigua  per beure.

Tots portàvem una bona marxa. La pista per la que anàvem  va resultar ser llarga, però no difícil.  Cadascú portava el seu ritme i a vegades ens reuníem per descansar o escoltar alguna explicació.

Una de les vegades vam parar  per a que ens explicaren que anàvem a passar per un lloc on hi havien abelles. Si passàvem tranquils, sense molestar-les, no ens farien res.  Així va ser, ni ens vam enterar que estaven allí.

Quan vam eixir de l’escola vam veure que el dia estava ennuvolat. A l’arribar allí vam comprovar que   en algunes zones era com una boirina que  cobria l’entorn. Alguns companys van decidir comprovar a que feia gust la boira.

I per fi, veiem el  despoblat del Jinquer,  el nostre objectiu.

Els més valents van voler arribar ràpidament agarrant una xicoteta senda.

A l’arribar al poble ens vam posar ràpidament a  investigar. Les cases estaven derruides, la vegetació s’havia apoderat de l’antic poble, que va ser abandonat després de la guerra civil. Entre totes les construccions ens va agradar molt l’església. No té sostre però conserva l’altar i ens va semblar molt bonic.

 

Fins al Jinquer ja havíem fet uns quants quilòmetres i sabíem que encara en quedaven uns quants més. Calia descansar i menjar un poc per recuperar forces.

Una estona després ja estàvem recuperats. Havíem agarrat  forces suficients per seguir el nostre trajecte. Des del Jinquer havíem de seguir la ruta fins al poble d’Alcudia de Veo. Havíem de seguir la pista fins un punt que l’abandonàvem i havíem de caminar per dintre del llit del riu Veo. El riu no portava ni gota d’aigua. I era divertit caminar per allí.

La veritat és que va ser un dia fantàstic. Vam gaudir de la companyia dels amics i amigues, vam fer exercici i vam aprendre molt. Segur que  en una altra ocasió repetiríem una ruta com aquesta.

Mireu els nostres guies quina cara de felicitat que fan, segur que ells també repetirien.

Famílies animeu-vos i sortiu a fer alguna ruta per la Serra Espadà. Val la pena!

 

Comentarios desactivados

Comentarios cerrados.